La práctica artística té molta dosi de ritual,
un col acabada la peça tot dient allò que creies que tenies a dir,
passen uns dies i decideixes alliberar el personatge.
on? doncs farem una peça nova, doncs la vida continua!
dimarts, 24 de juny del 2014
dijous, 22 de maig del 2014
divendres, 14 de març del 2014
dimarts, 11 de març del 2014
oficio
Pienso en el oficio adquirido ensayo tras ensayo, y con algún imprevisto que se puede aprovechar.
plasmando un tema clásico el paisaje, pero quizás sin plantar el caballete en medio del bosque… pero
con la mirada puesta en la memoria de los colores vistos en un paisaje cercano.
plasmando un tema clásico el paisaje, pero quizás sin plantar el caballete en medio del bosque… pero
con la mirada puesta en la memoria de los colores vistos en un paisaje cercano.
dissabte, 15 de febrer del 2014
encajando pequeñas piezas que un día quedaron de mi..
aunque quede perfecto, se siguen viendo las cicatrices cicatrizadas, pero al menos se parece a aquello
que un día… se le parece bastante...
divendres, 24 de gener del 2014
dijous, 16 de gener del 2014
miércoles, 30 de enero de 2013
trencant amb el silenci
Escala de colors,
Música del silenci.
La composició plàstica, com la musical, segueix un codi, i un ritme, un tempo, una harmonia... tanmateix, ara decideixo que la composició és una circumstància: allò que tens a mà, el material o color (el que sigui) passa a ser fragment d’una suite d’idees, que misteriosament es connecten, i en efecte dominó: COMPOSICIÓ.
El gravat, llenguatge del silenci, com el dibuix i la pintura. Són instants fugaços de concentració on només es pensa en: traç, línia, color... però de forma disciplinada (encara que no ho sembli). Quan faig un traç amb la barra litogràfica penso: traç, línia.. res més. En silenci i amb mi mateixa. De fons... música que em serveix de pauta per executar les idees. El resultat no importa, però no és del tot cert, la peça ha de funcionar, tal i com vaig aprendre.
La suite, fragments de colors però unitaris: estampes de colors càlids, després freds, punta seca... són l’argument, el so canvia d’intensitat i color, i espero aconseguir algun moment àlgid.
Tot això penso aquests dies que he estampat, bé, feia dies que llegia sobre el tema...
Gravat a quatre mans, els colors no els trio jo, així la sorpresa és major, la intriga i la tensió (la música també explica aquest sentiment).
M’he sentit directora d’orquestra, portava els meus dibuixos en una partitura i recreava que creava. Així, en queda el debut, i després l’oblit.
Sílvia Colomina
***
Heinrich Ignaz Franz Biber, utilitzà amb virtuosisme l’scordatura, afinació aconvencional de les cordes del violí.
Dóna gust veure treballar a la Sílvia. La barreta o el llapis litogràfic, a les seves mans guixen i es trenquen sota la pressió dels seus dits. Pura energia i concentració!
El dibuix impulsiu i enèrgic sorgeix màgic i ràpid, la ingenuïtat evident, t’arriba al cor.
Silvia, quins colors posem?
Els colors, taques aquí i allà en un desordre intencionat són el contrapunt a la duresa de la línia, notes, notes de color en un pentagrama inventat.
Antoni P. Vidal
Sílvia Colomina
Exposició: de l'1 al 26 de febrer de 2013
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)