De forma reflexa el discurs comença a articular-se amb el dibuix. El traç, és enèrgic, decidit, espontani. És un crit silenciós d’auxili. El so, és una constant en el meu treball, silenci-crits, un binomi que em serveix per transcriure el devenir.
Agosarat, el dibuix agafa forma com a gravat. Tècnica que sustenta i articula la meva vivència com a artista. En esència, són composicions dramàtiques i carregades d’ingenuïtat, però paradoxalment mai es perd el sentit de l’humor.
Sempre, el més important és el procés. On tot està sotmés a interrogants, contradiccions… per això la peça es composa i descomposa literalment: el gravat es manipula: pinta, retalla o enganxa, es fotografia; des de una multitud de variables. La raó i la rauxa s’alternen per dictar l’acció.
L’actitud és crear, amb fermesa i valentia. El concepte és ben senzill: explicar allò insignificant i quotidià d’un món un tant petit i íntim. Molts cops una fugida del dolor, que no alienació, sinó buscant sortides i com alleugerar-lo, portar-lo, amb una mica de dignitat. No penso en universos paral.lels, segurament en un sentir dramatitzat.
